Quasi sempre que parlem sobre la violència de génere, ens ve al cap situacions al límit, imatges dràstiques i actuacions violentes.
Podem mirar al nostre voltant i amb il·lusió pensem que no és el nostre cas. Però podem estar terriblement equivocades. Si ens sentim mal i no sabem el perquè, potser el primer signe d´alarma.
L´efecte arriba quan estem completament mullades, i arribem a sentir la humitat i la gelor fins a la medul·la. Aleshores, te n´adones que has estat sota una pluja invisible, tan invisible que ni tu ni els que estan al teu voltant se n´adonen.
Mirades, gestos, paraules amb doble fil, amenaces encobertes....
Aquesta no és , peró, un altra manera de maltractar una persona? De manera tan subtil que ni tan sols ets capaç de demostrar el que està passant-te.
Hi ha gent que no arriba a veure mai que ha estat una víctima. Qui se n´adona, pot arribar a sentir-se culpable, sobretot, si la societat t´acusa de no haver estat capaç d´evitar-ho, i fins i tot, d´haver-ho provocat.
En aquests casos els efectes poden durar anys a corregir-se. I és especialment dolent quan la víctima s´hi troba amb l´agresor en qualsevol lloc, perseguint-la i engrandint-se de tot el que ha fet. Sense gens de por, perquè compta amb l´aplaudiment d´homes i dones masclistes amb qui convivim, malauradament, en ple S.XXI.
La justícia és ferma, però un gran nombre de víctimes opten per no denunciar aquests fets, davant la impossibilitat de demostrar el seu maltractament i, per tant, la humiliació és més gran encara.
Siga quina siga la situació, el més important és arribar a dir PROU.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada